El calçot

Germans, en aquestes dates que el calçot s’imposa, i considerant-me d’aquells que se’ns anomena de la ceba, que menys que honorar-lo com cal.

Any rere any, pequem de gola. I ho fem ennegrint-nos les mans i tacant-nos la roba. I d’allò que fem, en dona Fe les restes cremades al foc que aboquem al contenidor de l’orgànic, a fi de redimir minsament el nostre pecat. Però la carn és dèbil i el calçot, símbol identitari per excel·lència del nostre poble, bé que s’ho val. Ben segur que serem condemnats, però no imagino millor lloc que l’infern per coure’ls.

Potser més d’un m’arrufarà el nas, no pas per la flaire característica d’aquest vegetal en qüestió, sinó pel fet d’haver-me atrevit a elevar a la categoria de símbol nacional una varietat de ceba tendra. Però, que voleu que us digui, les coses són com són i si l’escut de la ciutat de Sabadell el presideix una ceba, no veig perquè no podríem arribar a plantar un calçot al bell mig de la quadribarrada.

O és que em negareu que l’orgull de ser català no implica compartir llargues taules plenes de teules a vessar de calçots a punt de ser alçats per ser engolits? Que no és bonic veure aquella gentada, tots amb la boca oberta i el cap ben amunt mirant el cel? I és que els catalans, això ho tenim, amb pitet o sense, ens passem mitja vida amb el cap alçat i la boca oberta. Ja sigui pels calçots, per beure a galet d’aquell porró també tan nostrat o per guaitar l’enxaneta coronant el castell. L’altra mitja que no estem amb el cap alçat, restem, però, amb la boca oberta, bocabadats guaitant com ens l’acaben fotent per l’engonal.

Tanmateix, els catalans resistim —això també ho tenim— i per moltes hòsties que ens donin per demanar allò que no tenim, com a mínim persistim fent que any rere any, d’un avorrit vegetal en surti una festassa com cal.

Visca la terra!!!