Recordeu aquell acudit que a la pregunta: Per on passa el tren?, quan hom responia: per la via, obtenia sempre com a resposta: calla, burro, que ja ho sabia? Doncs, dec ser burro, perquè ara estic tot el dia guaitant les vies i no veig pas que passi cap tren.
De petit somniava a tenir un tren en miniatura. Fins que me’n van portar un els reis d’orient. Era senzill i, tot i que quedava molt lluny d’aquelles grans maquetes davant de les quals podia quedar-me hores embadalit, em va fer molta il·lusió.
Parlant de grans maquetes, cap al 2015–2016, a Barcelona va néixer un projecte que feia somniar: Scòpic Miniatur Barcelona. Una gran maqueta ferroviària, amb detall obsessiu, efecte dia-nit i recreacions urbanes, que aspirava —amb tota la dignitat del món— a ser una mena de Miniatur Wunderland mediterrani. Trens que funcionaven. Horaris que es complien. Infraestructura que no fallava. Ciència-ficció, vaja.
El projecte era il·lusionant, ben executat des del punt de vista tècnic i, sobretot, carregat de simbolisme: en miniatura, el ferrocarril sí que funcionava. I potser aquí ja hi havia el primer problema.
Scòpic va durar poc. Massa poc. No va trigar gaire a tancar de manera abrupta, sense comunicats oficials, sense explicacions clares i sense cap gran relat públic que en justifiqués la desaparició. Com tants altres projectes ferroviaris, però en versió accelerada.
Les causes que es desprenen —a partir de fòrums especialitzats i veus del sector— són les de sempre: costos fixos elevats, una afluència de públic insuficient un cop passat l’efecte novetat, i una dependència excessiva del turisme. Res extraordinari. O potser sí: un projecte ben pensat, però sense el suport estructural necessari per aguantar-lo.
La metàfora és massa evident per ignorar-la. A escala 1:87, els trens arribaven a l’hora. A escala real, no. A la maqueta hi havia inversió inicial, però també manteniment constant. A la realitat, ni una cosa ni l’altra. I així, mentre els combois en miniatura feien el seu recorregut impecable, el projecte descarrilava silenciosament.
Potser el destí del projecte era inevitable. O potser no. Però el fet que una maqueta ferroviària fos inviable en un país on el tren real també ho és, diu més coses de nosaltres que no pas del projecte en si.
L’autonomia ja fa anys que va descarrilar. Va ser després que un text aprovat pel Parlament, negociat i aprovat per les Corts espanyoles i ratificat per la ciutadania en referèndum, fos modificat quatre anys després per un tribunal amb membres amb mandat caducat i en un context de forta pressió política. Llavors es va emplenar el tren amb destinació a la independència. Havia quedat clar que el vot dels catalans tenia data de caducitat i que allò de “L’Estatut” era una enganyifa.
Malauradament, els partits processistes varen acabar aturant aquell tren que vessava il·lusió i esperança. Però som molts els que mantenim el desig d’independència. Som molts els qui entenem que no hi ha cap altra manera de salvaguardar la llengua, de mantenir viva la nostra dignitat com a poble, d’assolir unes infraestructures que ens permetin desplaçar-nos i arribar a lloc a l’hora, de garantir el cobrament de les pensions, de millorar l’educació dels nostres fills i de créixer en benestar. Ens hem de desfer del llast d’aquells que limiten els nostres drets.
Únicament serem nosaltres mateixos, si ens posem Dempeus i diem Prou!
La pregunta que se'ns feia en aquell cartell, tan sols té una resposta, i com que "No hi renunciem i no volem desnaturalitzar-lo", toca canviar-lo:
Ens hi posem?
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada