Ara que no circulen, ha tornat a córrer per les xarxes el cartell d’aquella Generalitat, que tot i no fer allò que deia que faria, almenys la sentíem més nostra que aquesta d’ara que diuen que és de tots.  Sí, em refereixo a aquesta imatge:   i que d’on l’he baixat, diu: La Generalitat de Catalunya permet la reutilització dels continguts i de les dades sempre que se citi la font i la data d'actualització, que no es desnaturalitzi la informació i que no es contradigui amb una llicència específica . Citada la font, i entenent que pel que fa a la desnaturalització, ja se’n van encarregar prou ells solets de fer-ho, continuem. Recordeu aquell acudit que a la pregunta: Per on passa el tren?, quan hom responia: per la via , obtenia sempre com a resposta: calla, burro, que ja ho sabia? Doncs, dec ser burro, perquè ara estic tot el dia guaitant les vies i no veig pas que passi cap tren. De petit somniava a tenir un tren en miniatura. Fins que me’n van portar un els reis d’or...

Germans, en aquestes dates que el calçot s’imposa, i considerant-me d’aquells que se’ns anomena de la ceba, que menys que honorar-lo com cal. Any rere any, pequem de gola. I ho fem ennegrint-nos les mans i tacant-nos la roba. I d’allò que fem, en dona Fe les restes cremades al foc que aboquem al contenidor de l’orgànic, a fi de redimir minsament el nostre pecat. Però la carn és dèbil i el calçot, símbol identitari per excel·lència del nostre poble, bé que s’ho val. Ben segur que serem condemnats, però no imagino millor lloc que l’infern per coure’ls. Potser més d’un m’arrufarà el nas, no pas per la flaire característica d’aquest vegetal en qüestió, sinó pel fet d’haver-me atrevit a elevar a la categoria de símbol nacional una varietat de ceba tendra. Però, que voleu que us digui, les coses són com són i si l’escut de la ciutat de Sabadell el presideix una ceba, no veig perquè no podríem arribar a plantar un calçot al bell mig de la quadribarrada. O és que em negareu que l’orgull de ser...